Tempesta

Es torna núvol,
tot s’enfosqueix;
l’espai no brilla,
mon cor pateix.
Ja cauen gotes
al sòl, hi ha un vel
grisenc que corre
per tot lo cel.
Ja plou de pressa;
quin xàfec fa!,
los trons retrunyen
a punt llunyà.
Correm!, de pressa!,
dóna’m la ma!;
virem m’aimia
a aixoplugà.
Les torrenteres
a doll vessant,
amb to feréstec
resen son cant.
Quina tristesa,
quin desconsol;
los ocells fugen,
tot vesteix dol.
***
Sembla que para;
ja s’aclareix;
la negra ombra
desapareix.
L’aigua s’escorre,
lo tro ha parat;
lo vel va obrint-se
de bat a bat.
Lo sol reflexa
mig arraulit
la terra molla,
amb poc delit.
Anem amb pausa;
deixa’m anar,
que tota sola
vull caminar.
Ja l’ocellada
torna a cantar
llur xerrameca,
sens mai parar,
a la Natura
que ha abonançat,
canten un himne
de llibertat.