dimecres, 28 de juliol del 2010

El plany d'un cavall. Publicat a "La Campana de Gràcia" el dia 3 de maig de 1919.


Les curses de braus, sembla, toquen a la seva fi en el territori de Catalunya. Avui mateix, el Parlament n'ha lliurat la llei que ho fa possible. Ha estat un llarg procés el d’acabar amb aquesta manifestació ferotge d'una part d'un poble que es capaç de martiritzar animals per a la seva distracció.

A les curses de braus sempre han fet falta cavalls. Matèria necessària per al lluïment personal dels picadors, i un bon element que li dona "color" a la "Fiesta Nacional". Ara que ja no es fan servir per al conreu, no sé pas d'on surten els cavalls sense "pedigri". Però abans, quan a cada casa de pagès n'hi havia al menys mitja dotzena, les places de braus n'estaven ben assortides de "pencos", de cavalls vells que ja no servien per a treballar i que els seus amos, amb no més que el mirament de treure’n una petita compensació, venien a baix preu a l'escorxador o bé a la "fiesta". A la plaça se’ls hi posava unes ulleres opaques que els impedien de veure on eren i se’ls cobria amb una espècie de cuirassa de roba de vela embuatada, com un matalàs no gaire gruixut, que els parava les primeres envestides de la "bèstia" (la negra i de quatre potes). Vaig veure-ho de petit, un cop que el meu pare m'hi va dur, a fi de que decidís per mi mateix si allò m'agradava i volia tornar-hi. El meu pare va voler sempre que nosaltres, els seus fills, prenguéssim les decisions sense la interferència de la seva opinió. El matalàs no els protegia de gaires embranzides, i el pobre cavall acabava embanyat i més o menys esventrat, segons fos l'escomesa. Gaire bé cap cavall servia per a dues "corridas".

Ara, des de les golfes, he baixat una carpeta amb fulls de diaris vells i he trobat, entre ells, un de la "Campana de Gràcia" del dia 3 de maig de 1919.

Es estrany que aquesta relíquia no estigués entre els papers de l'Avi, sinó junta a varies revistes "Destino" i d'altres, d’entre els anys trenta als seixanta. El conjunt es una troballa per a celebrar-la, i el full de la Campana mereix una especial presència en aquest bloc, doncs en el peu de la pàgina 2 s'hi insereix l'única publicació de El Fanalé de la que en tenim tot el periòdic i en podem assegurar la data de sortida.

Amb aquesta, ja son tres, les vegades que sabem, que en va tenir la satisfacció de vèure un dels seus versos en tinta d'impremta.

Pot veure's l'exemplar complert de "La Campana de Gràcia" on va ser publicat, a "Des de les golfes, ves! Quina troballa!"

El "Plany d'un cavall" va quedar ingressat com 'entrada' en aquest 'bloc' anteriorment.



divendres, 14 d’agost del 2009

Assaig, amb dues versions

S’estrenà un drama fantàstic,
tant dolent, a l’Odeó,
que el que feia un eclesiàstic
va marxar per por d’un càstig
...
l’autor va morir de fàstic,
i a mig, van tirar el teló.



S’estrenà un drama fantàstic
tant dolent com carrincló;
tots van treballar de fàstic,
i espantat l’autor, d’un càstig,
va morir al caure el teló.


Epigrama

¿Portes els cabells tallats,
fent tant fred, amic Sever?
- No els porto pas, Asmarats,
que han quedat esgarriats
a casa del meu barber.

Hi ha una altre versió amb la variant:

que han quedat esbarriats


El taló

No’t creguis que aquest taló
sigui pas de cap botina,
com tampoc es cap cortina
de teatre ni saló.
Es un senzill comprovant
quan la sort fa una visita,
un resguard que’l necessita
del mes petit al mes gran.
Jo arrastrat per la afecció
i sortir d’algun apuro,
aquest any hi jugo un duro
amb tota satisfacció.
Ja tinc els números fets,
i em tocan si trec la grossa
garbellats de palla i brossa
set mil cinc cents duros nets.
No’s una gran quantitat,
pro’l que no te una pesseta;
treure així aital rifeta
crec que queda enlluernat.
Lo que’s a mi tots els mals
em marxarien al acte,
i al moment faria’l tracte
de no encendre mes fanals.
Qualsevol s’entretingués,
amb tantas pelas de l’ala;
portar al coll sempre l’escala
igual qu’un frega-quinqués.
Lliure de danys i fatigs,
per lo que’m resta de viure;
aniria a parlà i riure
al cafè amb els meus amics.
Com que seria prou ric
de tot tindria de sobres;
donaria algo als pobres
per remeiar-los un xic.
No’m vindria pas d’un nap
ni de dues xirivies;
que bonics foren els dies
sense passar mals de cap.
Las dones, de tant en tant;
sabent qu’he tret la primera
em vindrien al darrera
amb un flabiol sonant.
Oferint-me llur amor,
del mes ful i mes mala casta;
d’aquell que’s ven per la pasta
i resulta el mes traïdor.
Pro jo fent-ne cas omís
i evitar tenir raons,
els hi daria... expressions
per sortir del compromís.
Res de viure neguitós,
molt de seny, poca tabola;
i esperem que facin bola
del sorteig del vint i dos.
Si això resultés veritat,
quin modo d’armar bronquina
i escampar fum de benzina
pels carrers de la ciutat.
Mes si comprenc que a Madrit,
ens han fet una enganyifa;
no’m parleu mes de la rifa
ni’l mes gran ni’l mes petit.
Perquè, creu: de cor et juro,
que si acàs no’ns toca res,
¡jo! no hi jugaré mai mes
(si no’m resta cap mes duro).
Tinc aquest modo de fer
i no puc trobar-hi esmena,
si no surt; tindrà una pena
com la teva...

El Fanalé



Hi ha quatre versions d'aquesta composició; dues d'elles acaben amb aquesta altre variant:

Prou seria el meu anhel
però no puc posar-hi esmena,
si no surt; vaja una pena
que tindrà el pobre ...

Miquel



Una d'elles porta la reproducció esquemàtica d'un dècim de loteria, amb la data del 22 de Desembre de 1921, i a tres hi figuren els números jugats: 17532, 37948 i 46399.


El curandero

Soc l’home del dia
d’aquí, aquests verals,
soc l’home que curo
mil classes de mals.
Soc un curandero
molt acreditat,
soc portat amb palmes
per tot lo veïnat.
Visito de baldes
però per voluntat...
m’aboquen els quartos
en gran quantitat.
Si algú me pregunta:
- i això, com t’ho fas?...-
al punt li contesto:
- no t’ho diré pas! –
Què hi fa que murmuri
de mi, molta gent,
mentre jo m’ho prengui
cantant i rient?...
Soc l’home del dia
d’aquí, aquests verals,
soc l’home que curo
mil classes de mals.
....................
Jo, per curar els nervis
no tinc pas rival;
també curo el reuma
i el mal de queixal.
Faig parlar als afònics
ben clar i sense embuts,
adreço les corbes
dels més geperuts.
També curo anèmics,
adreço als llumats
i passo pel roure
als pobres trencats.
Nocellas caigudes,
humors a la pell,
granots i durícies,
el mal de ventrell,
floroncos, berrugues,
tísics d’últim grau;
l’ofec, feridures ...
i el mal de Sant Pau.
Si algú l’espinada
no posa com cal,
amb dos o tres dies
va més dret que un pal.
El dolor de cames
molt prompte el tinc tret,
logrant que caminin
igual que a preu fet.
Morenes, la rampa,
la tos i el sanglot;
faig fondre la tinya,
en fi, ho curo tot.
Si algú me pregunta:
- i això, com t’ho fas?...-
al punt li contesto:
- no t’ho diré pas! –
Què hi fa que murmuri
de mi, molta gent,
mentre jo m’ho prengui
cantant i rient?...
..................
Soc l’home del dia
d’aquí, aquests verals,
soc l’home que curo
mil classes de mals.
Soc un curandero
molt acreditat,
soc portat amb palmes
per tot lo veïnat.
Soc l’home del dia,
no cal dir res més ...
i això em dona fama ...
salut i diners.
I amb santa frescura
visc d’aquest treball.
Mentre hi hagin burros ...
jo aniré a cavall.



El grup musical ANÍMIC, de Collbató, ha composat una peça, basant-se en part de la lletra de "El curandero", de Miquel Plana Balanyà.

(A Jaume Sabaté) Consell d’amic

- Molts de tu diuen, amic Jaumet
que fas de burro, que’ts un ximplet;
que empaites dones per tot arreu
tant les senzilles, com las de preu.
Que tu ab la vara res no hi entens,
que sempre marques i no’n saps gens;
que no tens solta, ni to, ni so;
que’t falten modos i educació.
--------------
- No te’ls escoltis ni’n facis cas,
ves fent la teva que hi guanyaràs;
això es enveja dels ignorants
que arreu critiquen com vils farsants,
si un xic prosperes els hi sap greu,
fomentant odis en contra teu,
sembrant l’injuria, criant rancors
i’s diuen mansos sent uns traïdors.
--------------
- Deixa'ls que diguin, ves treballant;
tu ferm al puesto, seguin lluitant,
voltant com sempre per tots cantons
amb las empeses i els carretons.
Mes et demano tingues l’encert
de no enfadar-te, amic Jaumet;
aquestes coses que t’hi explicat...
es una broma que t’hi gastat.

Miquel Plana

Miedo – En la playa (Soneto)

Se fue a la playa un valiente,
con la intención de bañarse
y empezó por desnudarse
delante de mucha gente.
No le salió de su mente,
ni quiso preocuparse,
de que alguien podría enfadarse
de tan vil acción enfrente.
- Sea usted un poco decente
y demuestre más modales –
un tonto le replicó …
y él, con cara de inocente,
dando de miedo señales,
hizo un gesto y se volvió.

A una Maria (Sonet)

No sé per què et poses trista
quan me tens al teu davant,
tu ja saps que ni un instant
jo no et puc deixar de vista.
Si així fos, jo em moriria,
per que t’estimo de cor
i es tant gran lo meu amor
que estic foll per tu, Maria.
Jo comprenc que tu pateixes
tant com jo i no et decideixes,
i així mai tindrem sosego ...
romp el foc d’una vegada;
trenca el nus que et te lligada
i aimam fort, per Déu t’ho prego.

Tempesta

Es torna núvol,
tot s’enfosqueix;
l’espai no brilla,
mon cor pateix.
Ja cauen gotes
al sòl, hi ha un vel
grisenc que corre
per tot lo cel.
Ja plou de pressa;
quin xàfec fa!,
los trons retrunyen
a punt llunyà.
Correm!, de pressa!,
dóna’m la ma!;
virem m’aimia
a aixoplugà.
Les torrenteres
a doll vessant,
amb to feréstec
resen son cant.
Quina tristesa,
quin desconsol;
los ocells fugen,
tot vesteix dol.
***
Sembla que para;
ja s’aclareix;
la negra ombra
desapareix.
L’aigua s’escorre,
lo tro ha parat;
lo vel va obrint-se
de bat a bat.
Lo sol reflexa
mig arraulit
la terra molla,
amb poc delit.
Anem amb pausa;
deixa’m anar,
que tota sola
vull caminar.
Ja l’ocellada
torna a cantar
llur xerrameca,
sens mai parar,
a la Natura
que ha abonançat,
canten un himne
de llibertat.

= Volva =

- Pare, tinc por!, no sent quin rac
a les bardisses del peu del rec? ...
I ja es fa fosc! ... -
- Doncs, jo me’n ric! ...-
- Potser es la bèstia que deia en Roc?...-
- Camina i calla, no siguis ruc!-.