Plany d’un cavall

- Soc valent, ardit i fort;
esclau del noble treball -.
Així parlava el cavall
pensant en la seva sort.
- Faig guanyar a l’amo bons sous;
no em darà bona vellesa?...
¡Ca!, el que tindrà es la vilesa
de portar-me a morir als bous -.

Carta a l’Amic Termes:

Amic Termes:
Se’n va’l mosso preferit teu, qui t’ha mirat els teus profits amb gran carinyo i interès, a favor sempre de tos beneficis dintre el negoci que regentes.
Se’n va i, anant-se’n, perds un amic fidel. Ojalà trobis un substitut amb ma semblança; ho desitjaria de tot cor!. Sens mirar traves de cap mena a cap dels concurrents i cambreres, tal volta soc odiat per alguns pel sol motiu de fer-los posar al rengle com tots els demés en qüestió de preus i despatx en el mostrador de cigalons, potser sí: però no hi fa res, complia la obligació i això basta.
I dic odiat perquè tu mateix vares citar-me algun cas de que algú havia fet despreci de ma persona; a mi no’m ve a l’esment d’haver agreujat a ningú, i si per cas ho he fet, que em perdonin; haurà sigut sense donar-me’n compte. Confesso que agratcient no hi ha ningú. El meu aspecte reposat i seriós ja ho diu clar, que faig la cara de pocos amigos i això es lo que convé a un amo d’establiment d’aquest gènere. Potser m’equivoco, jo crec que no. Dit això em queda el cor ample i esbargit. De per què marxo?. Motius?. Ja casi que t’ho pots pensar!. Repeteixo que perds un amic lleial i de tota confiança, havent-me mirat sempre els teus interessos com si fossin meus. A mi no se’m pot tatxar la bona conducta, i el que ho faci menteix. I si no, que donin proves al canto.
No es fàcil que em vegis a rondar per aquí, puig tinc ganes de fer bondat de la bona, i a demés no puc gastar, així es; que si en alguna cosa puc ser-te útil, ja saps a casa.

Ton amic, Miquel.

Se’n va el dia 19 de Març de 1919, a les 12,10 h. de la nit.

Avís que dona un pare a son fill, ambdós amos d’un cafè de cambreres. (Sonet)

- Mira noi: tens de privar
a n’aquesta gata-maula
de que vagi allí a la taula
contínuament a jugar.
- No més fa que moure brega,
parant molt lo curs del joc;
i tothom va poc a poc
quan ella s’hi ensopega.
- Amb sa veu tothom s’esvera,
no ho fa cap altre cambrera;
pensa poc, la seva testa ...
si per cas hi torna a anar
m’avises, i al liquidar
li diré que faci festa.

A una prostituta (sonet)

Ets de tots la gentil da-
sempre trobes qui t’esti-
el jovent amb tu s’arri-                MA
perquè de maca tens fa-

El teu cos es un arma-
arxiu vell de l’adulte-
ton cervell no te crite-                  RI
i et fa esclava del calva-

No preveus que’t vas fent vell-
i llavors ta mala estrell-
ploraràs arrepentid- ?                    A
... sense virtut ni pures-
com una rosa malmes-
finiràs ta trista vid-

El carreter

Com de costum; l’home es lleva,
es vesteix amb quatre salts,
posa aigua a la palangana
i es renta la cara i mans;
llesca pa, i entre altres coses,
proveeix ben be el morral;
tot seguit tanca la porta
i tira a dintre la clau.
Se’n va de dret a la quadra
a on troba els seus companys
que enganxen els seus caretos;
ell enganxa el seu “Galàn”.
Fa petar les xurriaques,
pega un brinco, puja a dalt,
i a la bòvila es presenta
en menys de que canti un gall.
Carrega fins les baranes
De forma que fa feredat;
- Arria !! ..., fa mil cridòries
sens poder-lo fer arrencar;
li bastoneja les cames,
li don cops de puny al cap;
li fa una porció d’injúries
que no son dignes del cas.
Quan, ja cansada la bèstia
de tant espeternegar,
dóna tant forta embranzida
que logra sortir del pas;
i amb sa veu enrogollada
va el carreter rondinant
i entona, amb molt mala pata,
una cançó popular.
Ja tenim lo carro en marxa;
lo carreter puja a dalt;
allí encén mig caliquenyo
i canta que cantaràs...
Tot d’un cop, quan menys s’ho pensa
la roda troba un sotrac;
s’inclina massa, ell ... salta !
i el carro queda bolcat.
Calculeu, quines paraules
i quins renecs més estranys
i malediccions sortiren
d’aquella boca infernal.
La sort de passà uns quants joves
en aquell mateix instant,
que presurosos van córrer
a donar-li un cop de mà.
Lo cavall tombat a terra
estava amb molt mal estat,
la ronquera l’ofegava,
cada minut li era un any;
quan ell va sentir-se lliure
de tot aquell corretjam,
amb molta fúria va alçar-se
brut de pols i esbufegant.
Desprès varen alçar el carro
a copia de molts treballs,
i arreplegar tota l’obra
que a terra s’havia escampat,
i un cop llestos, un dels joves,
molt d’aspecte reposat,
li va dir, amb to molt serio:
- Escolteu-me, bon company !
Per què admeteu tanta càrrega
portant sols un animal?-.
Lo carreter gira cua
i molt prest s’enfila a dalt,
fa un xiulet; l’animal tira...
i marxa cantant ... cantant ...
Els joves van quedar immòbils...
es miraven, estranyats ...
lo carro anava allunyant-se ...
i ell, canta que cantaràs ...

El testament d’un pagès ric

1 Per que cap fill quedi ofès
2 i no tingueu grans embulls
3 el dia que acluqui els ulls
4 per no obrir-los ja mai més,
5 vull deixar-vos una nota
6 de tot el gran enrenou,
7 apart del matxo i el bou,
8 els tirants d’ells i una bota,
9 puig això es pel Matalot,
10 li dono de molt bon grat,
11 amb tants anys, ja s’ho ha guanyat;
12 lo demés, quedeu-s’ho tot.
13 ...........
14 Tu, Domingo, com a hereu
15 quedes l’amo de la casa,
16 del parell de mules, l’ase,
17 mes les eines pel conreu,
18 la peça més gran de terra,
19 la palla, la llenya, els fems,
20 tot un joc de guarniments,
21 un carro i el cavall negre.
22 ...............
23 Per tu, Francisco, les terres
24 dels bancals dels garrofers,
25 la planta dels olivers
26 el berro i les quatre berres,
27 la sínia, el molí de vent,
28 la feixa d’allà al barranc,
29 l’altre carro, el cavall blanc,
30 amb tot lo seu armament.
31 ..............
32 Tu, Peret, quedat el tros
33 del costat de la pedrera,
34 el corró de dintre l’era,
35 onze cabres i el boc gros,
36 les vinyes, les portadores,
37 les botes que hi ha al celler,
38 els tres bocois del graner,
39 i les dues premsadores.
40 .............
41 A tu, Maria, he pensat
42 de donar-te la Torreta,
43 l’aviram, la somereta,
44 mes la casa del costat,
45 tots els testos del jardí,
46 les restants cabres i el boc,
47 la casa que habita en Roc,
48 i la màquina de cosir.
49 ................
50 Tu, Antolina, com a esposa,
51 tindràs dret a tot, en gran,
52 i de casa no et trauran
53 encar que els hi facis nosa;
54 pots viure amb ells o be sola,
55 lo que a tu més t’acomodi,
56 i per més que et tinguin odi
57 tindràs tu la guardiola.
58 ...............
59 Per final d’aquesta deixa,
60 us confesso el meu secret:
61 Dintre el porxo, al costat dret,
62 sota mateix de la reixa,
63 fent-hi un clot, descobrireu
64 traient sols dos pams de terra,
65 un cossi gran i una gerra
66 que al moment destapareu
67 i veureu que hi ha, ensopits
68 tots en peça, deu mil duros,
69 que us podran treure d’apuros
70 si se us presenten neguits.
71 A més d’això hi trobareu
72 una pipa del meu pare,
73 el retrato de la mare,
74 cinc medalles i una creu;
75 uns botons d’or per ma filla,
76 tres anells, una safata,
77 uns rosaris, tot de plata,
78 i un grapat de calderilla.
79 ..............
80 Quan això ho tingueu partit
81 (puig jo vull que ho feu per parts),
82 treballeu, sigueu honrats
83 i ... que os faci un bon profit.

Miquel Plana, El Fanalé.
Barcelona (a Ca l’Isidret), any 1916-17.

L’última versió es còpia de l’original, corregida, pel Gregori Plana Panyart.
Burgos, 1er / 12 / 1948.

Felicitació

Oh mama meva estimada
prenda del cor adorada,
llum de la meva morada,
guia del meu pensament.
Vull colmar-te les mans plenes
de ventures de mil menes
esbargint totes les penes
del terrible sofriment.
Nostre llaç d’amor que ens lliga
i a viure junts ens obliga
fa mes dolça la fatiga
i entendreix més nostre plany.
Mes avui, que els anys compleixes
i com el sol resplendeixes,
de besar-te com mereixes
he sentit un doble afany.
Avui doncs, tinc d’aclamar-te
i fins dec felicitar-te
i eternament amparar-te
amb carinyo al meu costat.
Doncs que passis un gran dia
amb santa pau i harmonia,
ple de goig; ple d’alegria ...
i amb tota felicitat.

[Podria tractar-se de la primera composició conservada, escrita abans del 1901, data en que ja treballava a can “L. Chatelain”, de Sant Martí de Provençals, als dinou anys]

Baixa

(Retall d’un diari)

- Des del cim de la muntanya
baixa el pastor amb son ramat.
També baixa la criada
roba eixuta del terrat.
La Pepa baixa l’escala
rellisca i es trenca un braç.
Baixa en Toni del seu poble.
La Borsa també ha baixat.
En veu baixa canta un cego
que està mig enrogallat,
i perquè a la planta baixa
sap també que hi ha un malalt.
Quan fa fred, baixa’l termòmetre
que és pare dels abrigalls.
La “Terra baixa” va escriure
el poeta Guimerà.
Baixa l’as ... Baixa la vista ...
Baixa el riu ... de pal a pal ...
... ...
... ...
Però els preus de les subsistències ...
No es fàcil que baixin mai.

Advertiment als romeus

Els versos de l’Avi Miquel es posen a l’abast de tothom, per mitjà d’aquest bloc, a fi de divulgar-los i de procurar-ne un major coneixement. La difusió d’aquestes pàgines es lliure, sempre que sigui per fins no lucratius i se’n faci un ús respectuós a la dignitat del seu autor i la dels seus descendents.

Enregistrat en el “Registro de la Propiedad Intelectual” amb el número BU-153-08.

L'Avi Miquel

Els llibres de l’avi Miquel, que havien arribat a casa del meu pare, eren vells i atrotinats. Jo era petit quan varen dir-me, per explicar-ho senzillament, que era perquè havien passat una inundació en els baixos de la seva casa. Quan vaig ser més gran, però, van explicar-m’ho millor: l’Avi havia embolicat i enterrat tots els llibres que tenia en català, en un clot cavat a la eixida, per salvar-los de la rigorosa censura que s’establí a Catalunya després de la guerra, dirigida contra qualsevol publicació feta en català o que es pretengués fer en la nostra llengua. La censura va tenir sempre més, per a mi, una cara de llibre vell i rebregat, amb les cobertes renegrides per la humitat, desenganxades, clivellades i fetes serrells.

Però, a casa hi havia, igualment, una carpeta amb papers, groguencs uns, i quasi marrons altres, que també havien pertangut a l’Avi. Es guardava a l’armari-biblioteca del menjador, i sempre vaig percebre que una certa veneració els envoltava. El meu pare alimentava la pretensió de publicar aquell treball, perquè el pare d’ell no l’havia pogut veure mai imprès. El meu germà Gregori, el gran, va començar a revisar-lo i mecanografiar-lo, l’any 1948. Més tard, el cosí Jordi Borrell en va acabar una còpia a màquina, que ens va fer arribar. Però el projecte de fer-ne una edició com cal, encara que fos molt limitada en la seva difusió, semblava aturat com un vaixell embarrancat en la sorra per la baixamar; una baixamar que mai acabava de veure’s canviada per l’atracció de la lluna. I això seguia sent un repte pendent.

Miquel Plana i Balanyà, l’Avi, nasqué l’any 1882 a Sant Andreu de Palomar (Barcelona), al carrer de l’Àngel, número vint i set, segons consta a la seva partida de naixement. Els seus pares eren provinents d’Alcoletge, al Segrià, poble on els cognoms de l’Avi i dels besavis (Guasch i Guasch; Cubells i Casadellà) son molt abundosos. Va casar-se l’any 1907 amb Antolina Castany i Parisi, nascuda en una casa de pagès en el punt en que hi hauria desprès la cruïlla del Passeig de Gràcia i el carrer Provença.

Va treballar, des dels dinou anys, a la indústria tèxtil, al “ram de l’aigua” (a fàbriques especialment dedicades als tints, aprests i acabats de peces teixides), de primer a can “L. Chatelain”, de Sant Martí de Provençals. Després treballà també de fanaler bastant de temps, com a complement de jornada, i va fer d’altres feines eventuals, entre elles la de transportar càrregues a coll (una màquina de cosir, per una pesseta, recordava la meva mare), o en un “café de cambreres” amb les comeses de “fer posar al rengle” als concurrents i el “despatx de cigalons en el mostrador”, treball del que es va acomiadar el dinou de Març de 1919 amb un raonament dirigit a l’amo, probablement preparat mitjan un escrit que ens ha arribat; molt més tard, des de Juny de 1935, a la “Auxiliar Textil Algodonera“ de l’Hospitalet de Llobregat, de la que va jubilar-se als 65 anys, després de 46 de servei. Tot plegat es reflecteix en l’ambient en que es desenvolupen els seus personatges literaris, caracteritzats per les peculiaritats de la vida popular del primer terç del segle XX, en un poble agregat a la ciutat de Barcelona, com era Sant Andreu de Palomar.

Fou treballador “il•lustrat”, compositor de versos autodidacte, bastant influenciat per l’Ignasi Iglesias de qui n’era bon seguidor, i conscient de la posició social a la que estava lligat. Bé va fer algun intent de situar-se prop d’on pogués publicar la seva obra, però no va passar de veure més de dos sonets amb tinta d’impremta (a “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”). Potser la línia polititzada dels medis als que va recorre, no va facilitar-li la difusió de la seva obra per considerar-lo poc compromès, o potser va ser tot el contrari, o potser li va faltar el padrí valedor, o tampoc va voler rebaixar-se a recórrer-hi, ni aplegar-se a les exigències o tendències del que aleshores imposava la moda. O potser, senzillament, no va saber veure el moment idoni per llençar-s'hi.

El seu gendre Adolf Borrell, que el va conèixer bé, perquè l’Avi visqué els últims onze anys a casa d’ell, ens explicava: “A la feina i amb les dones, s’ha de ser guapo i valent, però també s’ha d’ésser torero; i el vostre avi sí que ho era de guapo i de valent, però no era torero. Es pensava massa les coses, i quan cal, les coses han de fer-se sense donar temps a veure-les”.

El cert es que l’Avi era dels que en diuen “del morro fort”. La meva mare deia d’ell que tenia caràcter. No va deixar mai favors a deure, perquè gaire bé mai va acceptar favors. Desprès de la guerra l’orgull li va impedir d’admetre les ajudes “socials” que els vencedors administraven a toc de propaganda, i ell i l’àvia van passar-les magres.

En alguns aspectes va estar sol, i la seva producció literària, una mica anticlerical i de crítica social, amb un humor un xic negre a vegades, fou mal entesa i no admesa per molts. La pròpia família va exercir pòstumament la seva censura, per que me’n recordo bé d’algun dels versos que jo havia llegit d’amagat a l’edat en que la memòria pot prendre mesures contra la acció del foc, i que mai més he retrobat.

De la seva etapa en que treballà de fanaler, prengué el seu pseudònim, que sembla que abandonà després, quan deixà aquesta feina. A penes hi ha dates concretes en els seus manuscrits. Els dos sonets publicats estan retallats, sense data, ni pàgina, ni tant sols el nom de la revista.
“El testament d’un pagès ric” el devia escriure cap al 1916. En ell es dirigeix als seus quatre fills reals: Domingo, Francisco, Pere i Maria; falta l’última filla, Teresina, que va néixer al 1917.
La carta a l’amic Termes, amo del "café de cambreres", es del 19 de març de 1919. La “Participació” de loteria, composició per la que hi tenia afecció, en la que hi figura el 22 de desembre de 1921, va firmar-la primer com “El Fanalé” i, més tard, amb d’altres variacions de context, com Miquel. “Un mort a els vius” es del 18 d’octubre de 1926 i “Pensaments sens flaire”, del 22 de setembre de 1929.
Gairebé tota la seva obra es d’abans de la guerra; ho és quasi totalment ja que no hi ha cap composició que deixi entreveure aquell trasbals. El més probable es que des d’aquells fets ja perdés el gust per l’escriptura, i per moltes altres coses. Només n’hi ha una de més tardana que, curiosament, es potser la de caire més joiós: “Per la Verneda”, datada el 27 de març del 1940, quatre anys abans de morir l’àvia.

Ell morí l’any 1953 a La Sagrera (Barcelona) a l'habitatge-porteria de la fàbrica tèxtil de Can Mestres, del carrer Pacífic, als setanta un anys. Prop d’aquesta data, durant el meu últim viatge a Barcelona en vida de l’Avi, el meu germà petit Adolf, d’un any si fa no fa, voltava pel menjador, ensopegant-se amb la taula i les cadires. –Això, es un Plana?- li preguntà a la meva mare. Ja no recordo que s’interessés gaire bé per res més.

El meu pare i els oncles, a més de l’herència dels llibres i els papers escrits, varen rebre una caixeta amb monedes de plata que, com a únic medi de transacció de valor durable en aquells dies de daltabaixos de la guerra i la postguerra, ell i l’àvia havien estat atresorant al preu de passar molta gana (se li va curar sola, una úlcera que tingué a l’estómac, per la minsa activitat a que el tenia sotmès). La part d’aquestes monedes que em va correspondre, transmesa per la meva mare, la guardo amb el valor que la història de la fam ha conferit a eixes peces, infinitament més gran que el seu valor pecuniari.

Ara ell no hi es, ni cap dels seus fills, per posar els papers de l’Avi al lloc que els correspon. Voldria jo no deixar passar l’última oportunitat de fer-ho.

Pere Plana Panyart
Burgos, 2008.