dimarts, 21 d’octubre del 2008

Advertiment als romeus



Els versos de l’Avi Miquel es posen a l’abast de tothom, per mitjà d’aquest bloc, a fi de divulgar-los i de procurar-ne un major coneixement. La difusió d’aquestes pàgines es lliure, sempre que sigui per fins no lucratius i se’n faci un ús respectuós a la dignitat del seu autor i la dels seus descendents.

Enregistrat en el “Registro de la Propiedad Intelectual” amb el número BU-153-08.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

L'Avi Miquel




Els llibres de l’avi Miquel, que havien arribat a casa del meu pare, eren vells i atrotinats. Jo era petit quan varen dir-me, per explicar-ho senzillament, que era perquè havien passat una inundació en els baixos de la seva casa. Quan vaig ser més gran, però, van explicar-m’ho millor: l’Avi havia embolicat i enterrat tots els llibres que tenia en català, en un clot cavat a la eixida, per salvar-los de la rigorosa censura que s’establí a Catalunya després de la guerra, dirigida contra qualsevol publicació feta en català o que es pretengués fer en la nostra llengua. La censura va tenir sempre més, per a mi, una cara de llibre vell i rebregat, amb les cobertes renegrides per la humitat, desenganxades, clivellades i fetes serrells.

Però, a casa hi havia, igualment, una carpeta amb papers, groguencs uns, i quasi marrons altres, que també havien pertangut a l’Avi. Es guardava a l’armari-biblioteca del menjador, i sempre vaig percebre que una certa veneració els envoltava. El meu pare alimentava la pretensió de publicar aquell treball, perquè el pare d’ell no l’havia pogut veure mai imprès. El meu germà Gregori, el gran, va començar a revisar-lo i mecanografiar-lo, l’any 1948. Més tard, el cosí Jordi Borrell en va acabar una còpia a màquina, que ens va fer arribar. Però el projecte de fer-ne una edició com cal, encara que fos molt limitada en la seva difusió, semblava aturat com un vaixell embarrancat en la sorra per la baixamar; una baixamar que mai acabava de veure’s canviada per l’atracció de la lluna. I això seguia sent un repte pendent.

Miquel Plana i Balanyà, l’Avi, nasqué l’any 1882 a Sant Andreu de Palomar (Barcelona), al carrer de l’Àngel, número vint i set, segons consta a la seva partida de naixement. Els seus pares eren provinents d’Alcoletge, al Segrià, poble on els cognoms de l’Avi i dels besavis (Guasch i Guasch; Cubells i Casadellà) son molt abundosos. Va casar-se l’any 1907 amb Antolina Castany i Parisi, nascuda en una casa de pagès en el punt en que hi hauria desprès la cruïlla del Passeig de Gràcia i el carrer Provença.

Va treballar, des dels dinou anys, a la indústria tèxtil, al “ram de l’aigua” (a fàbriques especialment dedicades als tints, aprests i acabats de peces teixides), de primer a can “L. Chatelain”, de Sant Martí de Provençals. Després treballà també de fanaler bastant de temps, com a complement de jornada, i va fer d’altres feines eventuals, entre elles la de transportar càrregues a coll (una màquina de cosir, per una pesseta, recordava la meva mare), o en un “café de cambreres” amb les comeses de “fer posar al rengle” als concurrents i el “despatx de cigalons en el mostrador”, treball del que es va acomiadar el dinou de Març de 1919 amb un raonament dirigit a l’amo, probablement preparat mitjan un escrit que ens ha arribat; molt més tard, des de Juny de 1935, a la “Auxiliar Textil Algodonera“ de l’Hospitalet de Llobregat, de la que va jubilar-se als 65 anys, després de 46 de servei. Tot plegat es reflecteix en l’ambient en que es desenvolupen els seus personatges literaris, caracteritzats per les peculiaritats de la vida popular del primer terç del segle XX, en un poble agregat a la ciutat de Barcelona, com era Sant Andreu de Palomar.

Fou treballador “il•lustrat”, compositor de versos autodidacte, bastant influenciat per l’Ignasi Iglesias de qui n’era bon seguidor, i conscient de la posició social a la que estava lligat. Bé va fer algun intent de situar-se prop d’on pogués publicar la seva obra, però no va passar de veure més de dos sonets amb tinta d’impremta (a “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”). Potser la línia polititzada dels medis als que va recorre, no va facilitar-li la difusió de la seva obra per considerar-lo poc compromès, o potser va ser tot el contrari, o potser li va faltar el padrí valedor, o tampoc va voler rebaixar-se a recórrer-hi, ni aplegar-se a les exigències o tendències del que aleshores imposava la moda. O potser, senzillament, no va saber veure el moment idoni per llençar-s'hi.

El seu gendre Adolf Borrell, que el va conèixer bé, perquè l’Avi visqué els últims onze anys a casa d’ell, ens explicava: “A la feina i amb les dones, s’ha de ser guapo i valent, però també s’ha d’ésser torero; i el vostre avi sí que ho era de guapo i de valent, però no era torero. Es pensava massa les coses, i quan cal, les coses han de fer-se sense donar temps a veure-les”.

El cert es que l’Avi era dels que en diuen “del morro fort”. La meva mare deia d’ell que tenia caràcter. No va deixar mai favors a deure, perquè gaire bé mai va acceptar favors. Desprès de la guerra l’orgull li va impedir d’admetre les ajudes “socials” que els vencedors administraven a toc de propaganda, i ell i l’àvia van passar-les magres.

En alguns aspectes va estar sol, i la seva producció literària, una mica anticlerical i de crítica social, amb un humor un xic negre a vegades, fou mal entesa i no admesa per molts. La pròpia família va exercir pòstumament la seva censura, per que me’n recordo bé d’algun dels versos que jo havia llegit d’amagat a l’edat en que la memòria pot prendre mesures contra la acció del foc, i que mai més he retrobat.

De la seva etapa en que treballà de fanaler, prengué el seu pseudònim, que sembla que abandonà després, quan deixà aquesta feina. A penes hi ha dates concretes en els seus manuscrits. Els dos sonets publicats estan retallats, sense data, ni pàgina, ni tant sols el nom de la revista.
“El testament d’un pagès ric” el devia escriure cap al 1916. En ell es dirigeix als seus quatre fills reals: Domingo, Francisco, Pere i Maria; falta l’última filla, Teresina, que va néixer al 1917.
La carta a l’amic Termes, amo del "café de cambreres", es del 19 de març de 1919. La “Participació” de loteria, composició per la que hi tenia afecció, en la que hi figura el 22 de desembre de 1921, va firmar-la primer com “El Fanalé” i, més tard, amb d’altres variacions de context, com Miquel. “Un mort a els vius” es del 18 d’octubre de 1926 i “Pensaments sens flaire”, del 22 de setembre de 1929.
Gairebé tota la seva obra es d’abans de la guerra; ho és quasi totalment ja que no hi ha cap composició que deixi entreveure aquell trasbals. El més probable es que des d’aquells fets ja perdés el gust per l’escriptura, i per moltes altres coses. Només n’hi ha una de més tardana que, curiosament, es potser la de caire més joiós: “Per la Verneda”, datada el 27 de març del 1940, quatre anys abans de morir l’àvia.

Ell morí l’any 1953 a La Sagrera (Barcelona) a l'habitatge-porteria de la fàbrica tèxtil de Can Mestres, del carrer Pacífic, als setanta un anys. Prop d’aquesta data, durant el meu últim viatge a Barcelona en vida de l’Avi, el meu germà petit Adolf, d’un any si fa no fa, voltava pel menjador, ensopegant-se amb la taula i les cadires. –Això, es un Plana?- li preguntà a la meva mare. Ja no recordo que s’interessés gaire bé per res més.

El meu pare i els oncles, a més de l’herència dels llibres i els papers escrits, varen rebre una caixeta amb monedes de plata que, com a únic medi de transacció de valor durable en aquells dies de daltabaixos de la guerra i la postguerra, ell i l’àvia havien estat atresorant al preu de passar molta gana (se li va curar sola, una úlcera que tingué a l’estómac, per la minsa activitat a que el tenia sotmès). La part d’aquestes monedes que em va correspondre, transmesa per la meva mare, la guardo amb el valor que la història de la fam ha conferit a eixes peces, infinitament més gran que el seu valor pecuniari.

Ara ell no hi es, ni cap dels seus fills, per posar els papers de l’Avi al lloc que els correspon. Voldria jo no deixar passar l’última oportunitat de fer-ho.


Pere Plana Panyart
Burgos, 2008.